Bloc de Marc Vidal Alsina

El misteri dels cinèfils desapareguts

La Vanguardia – 25 d’abril de 2012

‘Més d’un centenar de cinèfils empedernits desapareixen a Barcelona’

L’estrany fenòmen porta de corcoll la policia.

Barcelona – ACN. – Si vostè és dels que li agrada anar al cinema, vagi-hi acompanyat la propera vegada. Des del passat 10 de març, desenes de famílies han denunciat la desaparició d’algun membre per causes desconegudes i sense motiu aparent. Cap dels casos presenta característiques que pugui fer pensar en un patró comú o assenyalar una possible autoria. Només un tret coincideix en les desaparicions. En opinió dels familiars entrevistats per aquest diari, existeix una, si més no curiosa, coincidència entre els desapareguts: en tots els casos es tracta de cinèfils empedernits, i l’últim cop que se’ls ha vist amb vida havien sortit de casa per anar a veure alguna pel·lícula a la gran pantalla. Sense cossos, sense mòvils i armats només amb aquesta mínima pista, el departament policial reconeix la seva desorientació i el cas ha entrat en un profund etzucac. És per això que es demana prudència i precaució a la ciutadania, especialment entre aquells veïns que els agrada gaudir habitualment del setè art en solitari.

————————————————————————————————————————

La petita de les cuetes impossibles

- És meu – va dir amb una dolça veueta mentre jo llegia la xocant notícia, i a dures penes la vaig sentir.

- És meu – va tornar a dir la veueta, aquest cop amb més energia. Desconcentrat de la lectura, vaig aixecar els ulls del diari per mirar-la amb curiositat.

La petitona que va dibuixar-se als meus ulls no devia aixecar més d’un metre i res de terra. Duia un vestit de tirants d’un groc apagat que només li deixava al descobert unes esportives gastades i perillosament descordades. A l’alçada del pit hi lluïa un enorme elefant, blau elèctric, que somreia amb la trompa aixecada mentre xiulava notes musicals en un infinit pentagrama ondulant. Una samarreta verda de cotó li abrigava les espatlles per sota dels fràgils tirants del vestit on residia el divertit animal.

Recolzada pel costat a la taula del meu davant amb els peus entrecreuats, sorbia enèrgicament la canyeta d’un refresc de pinya mentre mantenia la mirada perduda en un punt darrera meu, en un horitzó imaginari que es trobava aparentment just per sobre de la meva espatll. Grans i rodons com balots de pati d’escola, amagava uns ulls impossibles en generoses i axinades parpelles, que li donaven l’aspecte d’una diminuta alhora que carismàtica heroïna de còmic oriental. Mirant-me fixament amb aquell posat de mini-femme-fatale, va prosseguir el seu escuet monòleg.

- Me l’havia deixat aquí. És meu. – va somriure lleument mentre em mostrava el suc ja exhaurit i avançava dues passes per deixar una llibreta de colors llampants sobre la meva taula. Mirant-me amb els ulls oberts de fit a fit i amb un franc somriure, va alçar excessivament la veu per afegir. -M’agrada dibuixar. Els he dibuixat jo!-

La japoneseta es movia frenèticament, com un petit terratrèmol, mostrant-me emocionada els fulls plens de ratlles i gargots mentre em mirava intermitentment, ara a mi ara la llibreta, explicant-me què era què. Agraïnt seriosament els meus compliments i assercions amb mirades profundes i cops de cap afirmatius, responia a les meves interessades preguntes, regalant-me de tant en tant una reposada pausa per meditar la seva posterior explicació. Era divertit sentir les pessigolles que les cuetes, malaltíssament ben pentinades, em feien en roçar-me el braç sota aquell nerviós bellugeig. Sobresortien just per sobre d’unes orelles tant petites com evidents i s’estiraven fins a doldre a la vista, traçant una blanca línia de cuir cabellut al bell mig de l’esfèric caparró, tant gran i tant rodó com un globus de fira.

Jo ja coneixia l’Anna. La criatura devia tenir uns 3 anyets i passava la major part del dia en el restaurant japonès que els seus pares regentaven en el centre comercial. Mentre pare i mare es movien entre fogons i clientela, l’Anna bullia de vida en solitari. Lluny d’aborrir-se i aïllar-se en la claustrofòbica presó que semblava aquell establiment entaforat en la cantonada més fosca del recinte, li mancaven hores per divertir-se. Sempre somrient o rient, ara parlant amb els clients, ara pintant amb la seva inesgotable imaginació, ara patinant pels passadissos entre adolescents consumidores compulsives, ara jugant atabalada amb un grup de nens que tenien els pares berenant a la cafeteria del davant.

Absort en aquests pensaments sobre l’Anna, perdut en els seus dibuixots i hipnotitzat pel vaivé de les seves cuetes, vaig recobrar l’oremus per respondre-li la pregunta que m’acabava de fer.

[Continuarà...]

Dissabte de carnaval

Baixo les escales de casa, capficat com sempre, amb l’expressió greu de qui sap que el món s’està desmoronant, incapaç de disfressar-me d’alegria fins i tot en ple dissabte de Carnaval. Aixeco el cap cot per intuïció, perquè alguna cosa vibra dins meu abans d’arribar al següent replà. La Cèlia mira amunt, amb aquells ulls tan expressius que em travessen i allarguen la mirada fins a l’infinit. Aferrada al seu cotxet, em somriu… ella sempre em somriu… fins i tot quan pataleja enrabietada agafant-se el cabell i estirant-se les galtes amb les mans, em somriu. La veig disfressada de marieta, i llavors el món desapareix sota els meus peus, i només està ella, i el seu vestidet de marieta, i el seu cotxet, i la seva petitesa. És l’esperança el que veig en la Cèlia. Ella és la meva esperança, la raó de viure i de lluitar per un món millor. Ella és el meu somriure. Fa mesos que ella és la meva força i el meu somriure.

Arribo a la seva alçada, i en baixar l’últim graó s’amaga rera sa mare i em mira només amb un ull, deixant-se veure entre les seves cames. M’acoto per fer-li una carícia, per agafar-li la maneta, però les vergonyes li poden i insisteix a parapetar-se.

Sé que està apunt de passar alguna cosa… em relaxo i em deixo portar. Sospiro, i m’incorporo sencer, amb una energia renovada, una alegria incontenible, optimista per uns instants. Quedo erguit a escassos vint centímetres dels llavis de la seva mare, que aixeca els ulls i em mira fixament, expressant-me alguna cosa més que tendresa. L’univers sencer queda pausat en aquell instant perfecte. La versió adulta dels ulls de la Cèlia es posen als meus llavis, i no puc fer més que agafar-me a la barana de l’escala sentint la pujada torrencial d’adrenalina pel meu estómac.

La Cèlia assoma el caparró de cop i volta i m’agafa del texà xisclant-me alguna cosa ininteligible. Em torno a centrar en ella i l’agafo a coll ben fort per dir-li lo maca que està disfressada de marieta. Torna a parlar alguna cosa mentre em grata la barba encuriosida, i es gira cap a sa mare assenyalant-li la meva barbeta. Els dos adults ens mirem de fit a fit, i somriem. Mentre la Cèlia amaga el seu caparró al meu pit ens sostenim la mirada i el somriure. El meu cor batega sense control.

Truc de lideratge: No vigilis el teu equip

Un cap pot dedicar les seves energies en dues direccions: la vigilància o la motivació.

Els caps vigilants no lideren, només es preocupen i dificulten la feina. Controlen els moviments dels seus empleats, i quan surten de les línies del terreny de joc que l’organització ha definit, els avisen, els donen un toc d’atenció, i els posen al seu lloc. Aquesta actitud coharta la llibertat, creativitat i participació dels membres de l’equip. Per enfocar la gestió d’equips en aquesta direcció, un cap només cal que tingui ulls; no li cal cap competència directiva. Aquest comportament transmet inseguretat i por, i provoca que l’equip estigui més pendent de no sortir del terreny de joc, que de jugar. I pitjor encara, sap quin és el límit del terreny de joc, però no sap a què juga.

Al contrari, els caps motivadors o líders dediquen les seves energies a donar orientació, estratègia, visió i enfoc a la feina de l’equip, i facilitar l’execució de la mateixa a base d’escoltar, parlar i oferir recursos. Per donar aquesta orientació, un cap ha de tenir i usar, sobretot, les seves orelles, el cor i el cervell. Aquest estil de lideratge transmet seguretat i confiança en un mateix i en l’equip, i fa que els membres de l’equip se centrin en allò que és de veritat important: fer la millor feina possible. Saben què han de fer i perquè, i se senten motivats per fer-ho.

Si vols ser un bon líder, no caiguis en actituds vigilants i centra els teus esforços en comunicar una estratègia clara, escoltar i ajudar el teu equip. Guanyaràs en compromís col·lectiu, en rendiment individual i en credibilitat com a cap.